diumenge, 21 de novembre de 2010

Ja som Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat

I l'hem tornat a aconseguir!!!! Visca els Cargolins!

dilluns, 8 de novembre de 2010

Karts de coixinets

6 i 7 de novembre de 2010 a Sant Just Desvern





dijous, 23 de setembre de 2010

Tornem a fer història



En poc més d’un any, tornem a fer història, la millor actuació de la nostra història.
Nervis, som a casa, és festa major, i la fita a aconseguir no és fàcil:
5 de 7, 3 de 7 aixecat per sota, i 4 de 7 amb l’agulla...
Sortim de 5, i el brodem, de manera que el tres ja està sentenciat a segona ronda...
... Silenci sepulcral, nervis, ganes d’aconseguir-lo, de tornar a fer història.
El tronc va pujant amb molta més facilitat que a qualsevol dels assajos anteriors. S’atura, l’anxaneta fa la passa, comença a baixar acotxador, somriures i aplaudiments a plaça, pell de gallina, ulls amarats de ll'àgrimes, abraçades i petons....
Ho hem tornat a fer, la constància i l’esforç ens han fet arribar fins aquí, Cargolins som collonuts!!!!

Grans, som molt grans

Gràcies

dijous, 9 de setembre de 2010

Breu introducció a la Guerra dels Balcans



Recordo, de petita a l’escola, ens havien fet fer deures per a casa: portar una llibreta en blanc, només amb l’excepció de la primera pàgina on hi havíem de posar una foto nostre, “divertida” ens deien, i un escrit on ens presentàvem, i hi explicàvem aquelles coses que més ens agradava fer, llocs on ens agradava anar...
Un dies més tard aquesta llibreta sortí de viatge cap a Bòsnia, direcció a les mans d’algun nen que en aquell moment, restava enmig d’una guerra, que sense n’hi voler-ho, ni saber-ho, l’havia atrapat...
I com la llibreta, aquest estiu, força anys després de que aquest nen la rebés, jo viatjava cap a Croàcia, un indret on, 20 anys després de la guerra, han sabut recuperar-se d’una manera admirable, i traient profit de tot allò que els és un recurs per a seguir remuntant.

Un seguit de conflictes al territori de l’anomenada antiga Iugoslàvia que van tenir lloc entre els anys 1991 i 2001, s’anomenaren la Guerra dels Balcans. Iugoslàvia es dividia en 6 exrepúbliques i sorgiren diferents conflictes entre gran part d’elles, els conflictes eren de caire étnic i per nacionalismes, principalment esdevingueren entre Serbis per una banda, i Croats, Bosnians i albanesos per l’altre, però també més tard en sorgiren noves enemistats entre Bosnians i Croats (a Bòsnia i Croàcia) i Macedonis i Albanesos ( a la República de Macedònia).
Iugoslàvia era un país molt heterogeni, ja que era frontera religiosa entre catòlics, ortodoxos i musulmans, i aquest en va ser un dels tants elements desencadenants.

El nacionalisme Serbi, almenys vist des de la “nostra” Europa semblava una branca directe del nazisme Alemany, però en una Guerra Civil, ningú queda al marge, o estàs a un costat o a l'altre, i els Croats també van tenir un paper protagonista en aquesta Guerra, mentre que els Bosnians restaven al vell mig del conflicte i són els que més en van patir les conseqüències.

L’any 1996, aquesta ja si que ens queda més present al nostre record, La guerra de Kosovo. Es convertia en una guerra a gran escala mundial durant el 1999 i que acabà amb una altre guerra afegida (per alguns): la intervenció de l’OTAN.

Mentre compartíem impressions sobre nacionalismes, sobre drets d’una nació i sobre la mateixa Guerra amb un Croat en un dels estrets carrerons de marbre de Dubrovnik, explicàvem el nostre conflicte amb Espanya, ens sortia la ràbia que a vegades sents dins, i només la pots expulsar quan sents que algú ho pot comprendre. L’home alt i ros ens va dir, segur de si mateix: Si però creieu que val la pena perdre la teva parella, el teu pare, i els amics, per poder canviar la situació?
Vam marxar, pensant-hi tota la tarda...



Imatge: Dubrovnik

dilluns, 28 de juny de 2010



Tornem a escalfar motors, després de quatre dies a l’illa, tot pren un altre color.
Maneres de viure, maneres d’entendre la vida. Totes diferents, totes des de diversos angles.
Parles, et mires, somrius a persones que no saps si tornaràs a veure-les. Potser de cop un dia ens creuarem amb elles pel carrer i potser la casualitat farà que ens veiem i ens reconeguem, altres en canvi passarem desapercebudes l’una al costat de l’altre sense ni tan sols tenir l’oportunitat de mirar-nos.
Però en només quatre dies pots arribar a sentir la seva força.
A vegades només cal fixar-se amb les coses que veiem, i tenir ganes de somriure per elles.

Formentera

dimecres, 9 de juny de 2010

dimecres, 5 de maig de 2010



Explica’m per què plou sense parar?

Explica’m que és això que sento i que no puc treure.

Explica’m què faig, on vaig, qui sóc.

Arrenca les meves arrels i anem lluny d’aquí.

Lluny, en una terra on la gent cregui en la llibertat.

Explica’m per què aquesta terra és tan ferma?

Explica’m per què els ocells no voleien aquest matí?

Diuen que els hiverns són suaus i no tan llargs...

Explica’m per què pujo les escales de dos en dos?

Sembla que el sol vol sortir.

No sempre tot té un sentit...

Imatge: Nicaragua, Palacagüina

dimarts, 4 de maig de 2010

Mariposas



Hoy viene a ser como la cuarta vez que espero
desde que sé que no vendrás más nunca
he vuelta a ser aquel caudal del aguacero
que hizo casi legal su abrazo a tu cintura
y tu apareces por mi ventana
suave y pequeña, con alas blancas
yo ni respiro para que duermas
y no te vayas.

Qué maneras más curiosas
de recordar tiene uno.
Qué maneras más curiosas
Hoy recuerdo mariposas
que ayer sólo fueron humo
Mariposas, mariposas,
que emergieron de lo oscuro
bailarinas silenciosas.

Tu tiempo es ahora una mariposa
navecita blanca, delgada, nerviosa
Siglos atrás inundaron un segundo
debajo del cielo, encima del mundo

Así eras tú en aquella tarde, divertida
Así eras tú de furibunda compañera
Eras como esos días en que eres la vida
y todo lo que tocas se hace primavera
¡Ay mariposa!, tu eres el alma
de los guerreros que aman y cantan
y eres el nuevo ser que hoy se asoma
por mi garganta.

Qué maneras más curiosas
de recordar tiene uno.
Qué maneras más curiosas
Hoy recuerdo mariposas
que ayer sólo fueron humo
Mariposas, mariposas,
que emergieron de lo oscuro
bailarinas silenciosas.

Tu tiempo es ahora una mariposa
navecita blanca, delgada, nerviosa
Siglos atrás inundaron un segundo
debajo del cielo, encima del mundo

Silvio Rodríguez

Imatge: L'Alegria de Los Arados, Nicaragua 2004. Són papallones i un dia volaràn molt alt...

...Dies d'estudi...

dijous, 15 d’abril de 2010

El Punt, premi Nacional de Cultura




El Consell Nacional de la Cultura i les Arts ha concedit a El Punt el Premi Nacional de Cultura a la projecció social de la llengua catalana, tot al•legant que “és un exemple empresarial brillant i amb èxit d’una aventura periodística en català i per Catalunya basat en la informació preferentment regional i local”.

Amb aquest ja en són tres els premis nacionals rebuts en set anys, com ara pel 9 esportiu, que amb poc més d’un any de vida ja era reconegut com el primer diari esportiu en català com a contribució a la consolidació i creixement català en l’àmbit de l’esport.

I és necessari estar informat dels esdeveniments i successos locals, que són tan importants com els internacionals, i que sovint ens afecten molt més del que no pas ens pensem.

I que millor que poder-nos informar en la nostra pròpia llengua...

Felicitats un cop més a El Punt per aquesta feina ben feta.

I en poc més d’una setmana, serem a Sant Jordi...

dimecres, 14 d’abril de 2010

Lligams


Hi molts tipus de lligams, molts tipus de relacions que establim amb certes persones i que no sabem ben bé el per què existeix aquest lligam tan fort què ens uneix, per atzar o per destí i que ens provoca un sentiment molt intens. Els lligams es van formant a mesura que anem coneixent a les persones, amb algunes serà un lligam d’amistat creat per anys i anys de relació, altres per amor i altres simplement per una mirada o un sentiment que ens transmet seguretat i harmonia. Els lligams no tenen límits, la vida si. No hi ha vida sense límits, sense límits no es pot viure. Límits que cal canviar, anar transformant al llarg del temps, límits que cada un ha d’anar aprenent a través de l’educació.

L’única manera d’ensenyar a estimar és estimant, tot respectant els somnis i les pors dels altres, però sense deixar que el silenci imperi. Tots ens convertim en educadors i en aprenents, podem ensenyar a fer obres d’art o bé a fer veritables destrosses. I per poder fer una obra d’art es necessita sensibilitat i ètica.

Ningú ho sap tot, ningú ho ignora tot.

Però cal que ens ensenyin a ser feliços?



Aquí us deixo un tastet d’un reportatge, ja de fa uns quants anys, de 60 Minuts titulat Pensant en els altres on s’explica des de la tendresa, una manera d’entendre l’aprenentatge en una escola japonesa. Si en voleu més el teniu al youtube en sis parts, apareixen conceptes i i lliçons de vida que moltes vegades al fer-nos grans ens anem deixant pel camí.

divendres, 19 de març de 2010



Solo en proximidad de lo fantástico,
en ese punto dónde la razón humana pierde su control,
existe la posibilidad de traducir
la emoción más profunda del ser.


André Breton,
poeta i crític francès

Imatge: Temporal de vent a Tamariu

divendres, 12 de març de 2010

La Por

Des de ben petits ens expliquen històries de por, on les tenebres i els castells encantats en són els principals protagonistes. Històries però, que sempre tenen un final feliç i que acabaven per allunyar totes aquelles angoixes que podíem sentir dins nostre mentre escoltàvem el relat.
De més grans però, les pors que anem coneixent són ben diferents, tenim por de perdre allò que hem trobat o aconseguit amb esforç i dedicació, por de la mort, por a patir, por a que ens facin mal..., la por es present en gairebé totes les accions de la nostra vida.
Com més gran som més decisions cal prendre, i triar ens comporta una situació d’angoixa per no saber si realment estarem fent allò correcte.
Ens trobem un anomalia al cos i tenim por d’estar malalts, ens mirem al mirall i tenim por de no agradar, estimem i tenim por a que ens facin mal…
A més a més, des de l’autoritat, des del poder, s’avisa del que ens pot passar si; fumem, bevem o plorem més del compte.
Si mantenim una conversa molt propera amb algú, podríem contraure una nova grip; si fem l’amor amb algú, qualsevol malaltia de transmissió sexual; si ballem massa, amb el temps podríem patir artrosis…
Quina sort però, que les noves tecnologies ens permetran no moure’ns de casa i comunicar-nos a través del facebook, Messenger… Així tindrem menys perills a l’abast…
Potser és que les pors s’estan apoderant de la societat, i de tots nosaltres, i es clar, la por a la pròpia por no deixa viure.
Les pors hi seran sempre, només hem d’aprendre a conviure amb elles.
Tot el que ha de passar, acaba passant en el moment precís.

Grans paraules les de Eduardo Galeano


dimarts, 9 de març de 2010

NOSALTRES PARIM, NOSALTRES DECIDIM

DRET DE LES DONES A DECIDIR SOBRE EL NOSTRE COS
• Dret a l’avortament lliure i gratuït i per decisió de les dones.
• Dret al propi cos. L’avortament ha de ser un dret i no un delicte.
• Fora del codi penal!! Despenalització ja!!
• Que l'avortament sigui practicat dins de la xarxa sanitària pública i concertada regulant l’objecció de consciència i garantint la seva realització
• Prou detencions ni processaments per avortament a desaparició immediata de totes les responsabilitats penals que s'han produït i s’estan produint.
• Prou hipocresia i manipulació de la dreta i l’església contra els drets de les dones

30 ANYS REVINDICANT EL DRET A DECIDIR SOBRE EL NOSTRE COS!!!

Diumenge passat 7 de març a Barcelona es van convocar dues protestes totalment oposades al barri de Sarrià, la primera en fer la convocatòria va ser la Plataforma Catalunya Vida Sí, partidàries pro vida, al•legant que l’avortament és un delicte. Per contra la Plataforma per l’Avortament Lliure i Gratuït va considerar que era provocatiu fer una protesta contra l’avortament just la vigília del Dia Internacional de la Dona.

Les totalment contràries a l’avortament van titllar de provocadores a les manifestants que es varen despullar just davant de l’església Mare de Déu de la Bonanova tot cridant lemes a favor de l’avortament i la llibertat de la dona.

Es varen viure alguns moments de tensió segons Mossos d’esquadra que van separar els dos bàndols a través d’un cordó policial, i tot hi que alguns manifestants pro Vida ( en contra l’avortament) van trencar pancartes de les activistes feministes que llençaven crits per la llibertat, com sempre qui va acabar pagant els plats trencats van ser les pro avortament, que van acabar sent identificades pels policies ( i això que hi ha una llei que diu que es pot anar despullat per la ciutat mentre vagis ben calçat).

A tot l’Estat es varen fer manifestacions contra la nova llei de l’avortament. Entre la munió de gent hi podiem veure dirigents del PP com Carína Mejías o els germans Alberto i Jorge Fernández Díaz .

El que em costa d’entendre és per què és fan dir pro vida, això vol dir que aquells que estem a favor de l’avortament no estimem la vida?

Després ens trobem amb escoles d’educació especial plenes de nens amb trastorns de conducta, retards escolars severs causats per la manca d’educació i planificació familiar, pares i mares que no s’ocupen dels seus fills...
Tenir un fill és una responsabilitat, cal estar-ne segur i voler-ho per tal de poder educar i estimar, i no és un joc, les dones hem de poder escollir quan i com, sempre sent responsables dels nostres actes i sense jugar amb el nostre cos.
L’avortament és una opció a poder recórrer en alguns casos, és un dret.
Això sí, sense una educació prèvia, la nova llei és paper mullat.
La base és l’educació.

diumenge, 7 de març de 2010

La Revolució de les Dones




Dilluns, 8 de març de 2010, la Lara és dirigeix cap al Poble Nou a fer domicilis, l’Anna entra a les nou del matí a l’escola i diu bon dia als seus alumnes, la Roser es dirigeix a la empresa que ara fa anys va crear amb tot el seu esforç i dedicació alhora que pujava els seus dos fills; la Vane arriba de la feina a les vuit del matí i fa un petó a la Gina que dorm tranquil•la amb els seus dos dits preferits a la boca, la Laia corre cap a dansa del ventre després de més de deu hores de jornada laboral, la Maria lluita contra una malaltia degenerativa tot intentant recordar on ha deixat les sabatilles, la Kenya acaba la seva jornada laboral al cafè i es dirigeix a la universitat agrícola de Managua, la Paula busca feina amb ganes de començar la seva primera experiència com a infermera, l’Ester arriba corrents de la feina per anar a buscar els seus fills a l’escola, la Tere deixa en Joan a la guardaria i obre el bar familiar on hi treballa la resta del dia, l'Eulàlia arriba a casa esgotada i prepara el sopar per la família, la Marta es castellera i somnia en assolir noves fites...

8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora.
La data és significativa, tot hi que no es basa en un únic fet. L’any 1857 les obreres tèxtils nord-americanes entraven en vaga, així com els tràgic incendi de la fàbrica de Cotton el 8 de març de 1908 o l’incendi de la Triangle Shirtwaist Company de Nova York el 25 de març de 1911. En aquests dos incendis van perdre’hi la vida 129 i 142 dones, respectivament.
Així com manifestacions per la pau, reivindicacions de millors condicions de vida i de treball, dels drets civils i polítics de les dones, són alguns dels fets que van marcar l’origen de la celebració del Dia Internacional de Dona.

L’any 1910 a Copenhaguen se celebrà la II Conferència Internacional de Dones Socialistes on Clara Zetkin (política comunista alemanya que va lluitar pels drets de la dona) va presentar la proposta d’establir el Dia Internacional de la dona, amb l’objectiu principal de promoure el sufragi universal femení, els drets de les dones, la pau i la llibertat.
La primera jornada oficial del 8 de març va celebrar-se el 1911.

Al final de la dècada dels seixanta torna a sorgir el moviment feminista, que comença a qüestionar la distribució de rols dins de la família, la societat, la sexualitat o el treball domèstic.

Tot hi els diferents avenços cap a la llibertat, encara avui dia rere dia apareixen als mitjans de comunicació notícies de maltractaments cap a la dona, notícies que ens parlen d’injustícies laborals, lapidacions...
Fem una revolució, LLUITEM PELS NOSTRES DRETS!!!!

dimarts, 16 de febrer de 2010

Indecisió



No hi ha temps per perdre. Cal decidir-se amb rapidesa, sense por i en conseqüència. Però el cert és que costa, com si es tractés de pujar una muntanya amb cinc pams de neu que s’enganxa a les botes i no et permet avançar...
M’agradaria llevar-me cada dia amb la teva olor impregnada a la meva pell, m’agradaria regar les plantes i veure-les florir a la petita terrassa amb el sol d’aquest proper estiu.
Però aquesta falta de determinació davant la qüestió em fa dubtar de si realment és el moment, em falta el valor i la fermesa necessaris per començar aquesta nova aventura...
Ens salvarem?
Potser ara em toca a mi llençar-me a la piscina, no?



“Amb totes dues mans alçades a la lluna,
obrim una finestra en aquest cel tancat”

Maria Mercè Marçal

dijous, 4 de febrer de 2010

hores mortes

A les hores mortes reposa, escriu totes aquelles paraules, aquells mots que li hauria agrada’t dir-li però que mai en va ser capaç, enyora aquells somriures plens de rialles, plens d’alegria tot hi que sap que qualsevol dia tornaran.
Fins hi tot, en dies de fred, quan la pluja cau sobre el seu serrell, ella somriu, doncs pensa que és afortunada, va pel bon camí.
L’immensa majoria de nosaltres, pensa que potser algun dia trobarà allò que busca, ella no, ella n’està convençuda, ella comença a trobar-ho.
Des de la classe pot veure com la pluja mulla el pati, que s’omple de dolls d’aigua estancada que potser l’endemà ja no hi seran.
I quan surt a fora les gotes li acaronen la cara i ella es veu reflectida a través de l’aigua, es mira, s’imagina.., potser és més bonica del que creu, potser ha crescut i ara no es reconeix.
Potser la vida és això, un mirall on ens podem veure reflectits segons les nostres accions, segons les sensacions, segons allò que estiguem mirant, pensa...

dilluns, 1 de febrer de 2010



no calen paraules...

diumenge, 24 de gener de 2010




La majoria de tots nosaltres hem estat educats de tal manera, que associem cada cosa al seu contrari i només veiem el món vers el seu antònim, separem la vida de la mort, el que és bell del que és lleig, el que és gran del que és petit, l’alt del prim, la llarga de la curta, allò humà d’allò inhumà, allò lleu d’allò greu…

Però el fet és que, des que naixem morim una mica més cada dia, i allò que considerem preciós ho és només per què existeix allò lleig per poder-ho comparar.

És el concepte de contradicció que ens porta a considerar tot allò que ens envolta lligat al seu contrari.

Reconeixem però, allò humà d’allò inhumà? I Allò lleu d’allò greu? La riquesa i la pobresa són antònims? Això vol dir que quan parlem de riquesa pensem automàticament en la pobresa?

Quantes preguntes retòriques, quants dies d’estudi plens de metodologia, canvis, contradiccions, cafès ben carregats i hores mortes de descans inexpert...

I avui ja torna a ser dilluns, i que n’hi hagin més com aquest; de començar noves experiències, dilluns que no semblin aquells dilluns feixucs i monòtons...


imatge: Posta de sol a Punta Nati, Menorca

dimecres, 20 de gener de 2010

Nicaragua, negre i vermella



Després de nombroses lluites entre lliberals i conservadors i del llarg llinatge de la família Somoza, Nicaragua va veure arribar el 19 de juliol de 1979, amb esforços i lluita la seva Revolució. Una història recent, captivadora d'un poble ple d'amor i valentia, que lluità per aconseguir la llibertat.


Els Somoza arribaren al poder fent joc brut a partir de 1937, i així començà un llarg període de la història de Nicaragua; Somoza governà i explotà el país sense cap mena d'escrúpol. S'alià amb Estats Units, país que sempre recolzà el règim dictatorial. Somoza acumulà terres i finques i es féu amb algunes de les empreses més productives del país.

Una frase: "Que yo sepa sólo tengo una finca y se llama Nicaragua". Anastasio Somoza

L'any 1956, Rigoberto López Pérez, un poeta Leonès , s'infiltrà en una festa privada i matà a trets al president. Rigoberto morí també en el mateix atemptat. A partir d'aquest moment començà un període de dures repressions i molts opositors van ésser detinguts i torturats.

El fill del president assassinat, Luis Somoza Debayle, va agafar el càrrec del seu pare com a conseqüència del control que tenia la família sobre la Guàrdia Nacional, l'únic cos armat del país. L'ambient continuava essent ple de tensions i repressions. A la seva mort agafà el poder el seu germà Anastasio Somoza Debayle, que governà el país fins que va ser enderrocat al 1979. L'acomulació de riqueses per part d ela família seguí creixent sense parar, quan el 1972 un terrible terratrèmol sacsejà la capital, Managua, una gran part de l'ajuda internacional va ser desviada als magatzems de la família i després venuda.
L'any 1962 Carlos Fonseca Amador, Tomás Borge y Silvio Mayorga varen fundar el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN), una organització armada que pretenia acabar amb la dictadura de la família Somoza. Els inicis varen ser molt durs, però mica en mica van anar guanyant-se a la població, sobretot els més joves i els obrers.

El 1976 Carlos fonseca morí lluitant contra la Guàrdia Nacional, a partir d'aquí sorgiren varies tendències del front així com també creixia el recolzament popular.

Dos anys més tard una força sandinista ocupà el Palau Nacional de Managua (seu del congrés somocista) aconseguint així l'alliberament de presos polítics. A causa de tota aquesta situació explotà una insurrecció popular.

Al juny del 79 el FSLN llançà l'ofensiva final, i les tropes de la Guàrdia Nacional no van dubtar en bombardejar la població civil, que assabentant-se abans, abandonà Managua, dirigint-se cap a Masaya per no ser assassinats. Després de diferents combats entre ambdós bàndols causant així nombroses víctimes, Somoza fou enderrocat i fugí a l'estranger. I el 19 de juliol de 1979 els sandinistes celebraven per fi, la seva revolució.
Començava així un període ple d'il·lusió però amb moltes dificultats, el país havia quedat destrossat i els Estats Units no recolzaven les noves autoritats.

Després de tot això succeïren diferents problemes i dificultats, a més de complots per part de la Guàrdia Nacional recolzada pels Estats Units, però aquesta l'explicaré un altre dia.

A Nicaragua, cada 19 de Juliol se celebra la victòria de la Revolució, milers i milers de nicaragüencs s'uneixen amb banderes vermelles i negres per recordar aquell moment, i ho viuen amb una intensitat i una valentia emocionats, i envejants per aquells que també lluitem per la llibertat del nostre país.

dimarts, 19 de gener de 2010

Viatge de noces a Berna



Ella, restava preparada, nerviosa plantada just davant de la porta.
Ell havia baixat a esperar el taxi, que havia trucat deu minuts abans.
Ell sempre es queixava més del compte, tot fregant-se el cap, on li quedaven pocs cabells…si no era ell el qui conduïa els altres no en sabien res, de la vida…

- Arribarem tard a l’aeroport amb aquest, que va mig perdut!! – remugava a cau d’orella d’ella, que restava en silenci, bocabadada, impacient per arribar al seu destí.

Poc més de les tres de la tarda, arribaven a Berna la capital de la Suïssa verda, seu de governs i ministeris…

- És el nostre viatge de noces, tot hi que ja saps que he vingut per feina, i ho hem aprofitat, hauré de treballar unes hores cada dia, que faràs tu mentrestant?
- No pateixis, estaré bé, t’esperaré…

Ella, passejava per la Berna més profunda, llegia, observava i escoltava en silenci el seu voltant, havia volat lluny de casa i a la mà hi tenia l’anell de la confiança, l’anell de la seva vida, aquell que ara reposa en una caixa de records de la seva néta. Durant hores plantada just davant del Museu de les Belles Arts, no podia deixar de mirar-lo, somreia, somreia i era feliç…

De cop, - qui sóc? – Tot tapant-li els ulls amb suavitat.
- Ets tu, ho sé…- Tot posant les seves mans sobre les que li impedien veure-hi.
- T’estimo, ho saps oi?
- Shhhh, ho sents? - Tapant-se la boca amb el dit, tot demanant silenci.
- Si... ho sento…



A vosaltres, i als nostres viatges…
I a tu, que ja no et puc veure sempre que vulgui...

dimarts, 12 de gener de 2010

Quinoa


Qui no ha, qui no ha, qui no ha, aquí no n’hi ha, aquí no n’hi haurà…
Qui no ha tastat,
qui no ha rigut, qui no ha plorat,
qui no ha somniat, qui no ha cridat,
qui no ha flirtejat, qui no ha estafat, qui no ha enganyat,
qui no ha triat, qui no ha robat, qui no ha perdut,
qui no ha escampat,
qui no ha cuinat, qui no ha callat, qui no ha flipat, qui no ha girat,
qui no ha escoltat, qui no ha escollit, qui no ha provocat, qui no ha ballat,
qui no ha estimat, qui no ha lluitat, aquí no hi ha, aquí no hi ha,
aquí s’ha acabat.

Taima Tesao

dilluns, 4 de gener de 2010

Crònica d'un solstici d'hivern


Deixem enrere un any ple d’històries, històries que queden en el nostre record, històries que sempre tornaran amb forma de melancolia acompanyada d’un somriure i una llàgrima relliscant galta avall.
I ja hi tornem a ser, grans taules parades, garlandes i llums que enlluernen la ciutat, regals sota l’arbre que cada any resta més petit al menjador de casa, somriures davant la llar de foc, embolcalls de torrons i polvorons escampats per terra i paquets amb un sola neula, que potser per vergonya ningú s’ha atrevit a agafar.
Les famílies resten unides tot i la manca d’alguns dels seus membres, i és que aquests dies són contradictoris, malgrat això, tots riem, fins hi tot els que assegurem que no ens agrada gens el temps de Nadal.
I arriba el solstici, aquest cop el d’hivern, amb l’entrada d’un nou any i nosaltres el rebem des de França, la medieval Carcassonne, una cité amb personatges estranys, amb un cel gris, un bon sopar en un petit restaurantet, dotze grans de raïm i bona companyia, només varem estranyar les nostres típiques campanades, un armari i una tauleta de nit.
Volves de neu cauen als nostres caps, el fred intens ens congela els ossos, un cafè aigualit a l’estil francès no fa marxar la sensació, decidim fugir de la ciutat medieval i dirigir-nos al Camí dels Bons Homes, els Càtars.
Gaudim de fabuloses crestes, impactants gorges i antics castells que ens traslladen a l’època de les espases i els escuts, i és que realment encara avui tots portem amb nosaltres una gran cuirassa per protegir-nos de totes aquelles llances, espases, o cops que podem rebre quan estem desprevinguts.
I així ho vam fer, vam lluitar com si ens hi anés la vida, entre petons i tensions, entre pors i somnis.
I ja tornem a començar...
Bon any a tots