diumenge, 24 de gener del 2010




La majoria de tots nosaltres hem estat educats de tal manera, que associem cada cosa al seu contrari i només veiem el món vers el seu antònim, separem la vida de la mort, el que és bell del que és lleig, el que és gran del que és petit, l’alt del prim, la llarga de la curta, allò humà d’allò inhumà, allò lleu d’allò greu…

Però el fet és que, des que naixem morim una mica més cada dia, i allò que considerem preciós ho és només per què existeix allò lleig per poder-ho comparar.

És el concepte de contradicció que ens porta a considerar tot allò que ens envolta lligat al seu contrari.

Reconeixem però, allò humà d’allò inhumà? I Allò lleu d’allò greu? La riquesa i la pobresa són antònims? Això vol dir que quan parlem de riquesa pensem automàticament en la pobresa?

Quantes preguntes retòriques, quants dies d’estudi plens de metodologia, canvis, contradiccions, cafès ben carregats i hores mortes de descans inexpert...

I avui ja torna a ser dilluns, i que n’hi hagin més com aquest; de començar noves experiències, dilluns que no semblin aquells dilluns feixucs i monòtons...


imatge: Posta de sol a Punta Nati, Menorca

dimecres, 20 de gener del 2010

Nicaragua, negre i vermella



Després de nombroses lluites entre lliberals i conservadors i del llarg llinatge de la família Somoza, Nicaragua va veure arribar el 19 de juliol de 1979, amb esforços i lluita la seva Revolució. Una història recent, captivadora d'un poble ple d'amor i valentia, que lluità per aconseguir la llibertat.


Els Somoza arribaren al poder fent joc brut a partir de 1937, i així començà un llarg període de la història de Nicaragua; Somoza governà i explotà el país sense cap mena d'escrúpol. S'alià amb Estats Units, país que sempre recolzà el règim dictatorial. Somoza acumulà terres i finques i es féu amb algunes de les empreses més productives del país.

Una frase: "Que yo sepa sólo tengo una finca y se llama Nicaragua". Anastasio Somoza

L'any 1956, Rigoberto López Pérez, un poeta Leonès , s'infiltrà en una festa privada i matà a trets al president. Rigoberto morí també en el mateix atemptat. A partir d'aquest moment començà un període de dures repressions i molts opositors van ésser detinguts i torturats.

El fill del president assassinat, Luis Somoza Debayle, va agafar el càrrec del seu pare com a conseqüència del control que tenia la família sobre la Guàrdia Nacional, l'únic cos armat del país. L'ambient continuava essent ple de tensions i repressions. A la seva mort agafà el poder el seu germà Anastasio Somoza Debayle, que governà el país fins que va ser enderrocat al 1979. L'acomulació de riqueses per part d ela família seguí creixent sense parar, quan el 1972 un terrible terratrèmol sacsejà la capital, Managua, una gran part de l'ajuda internacional va ser desviada als magatzems de la família i després venuda.
L'any 1962 Carlos Fonseca Amador, Tomás Borge y Silvio Mayorga varen fundar el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN), una organització armada que pretenia acabar amb la dictadura de la família Somoza. Els inicis varen ser molt durs, però mica en mica van anar guanyant-se a la població, sobretot els més joves i els obrers.

El 1976 Carlos fonseca morí lluitant contra la Guàrdia Nacional, a partir d'aquí sorgiren varies tendències del front així com també creixia el recolzament popular.

Dos anys més tard una força sandinista ocupà el Palau Nacional de Managua (seu del congrés somocista) aconseguint així l'alliberament de presos polítics. A causa de tota aquesta situació explotà una insurrecció popular.

Al juny del 79 el FSLN llançà l'ofensiva final, i les tropes de la Guàrdia Nacional no van dubtar en bombardejar la població civil, que assabentant-se abans, abandonà Managua, dirigint-se cap a Masaya per no ser assassinats. Després de diferents combats entre ambdós bàndols causant així nombroses víctimes, Somoza fou enderrocat i fugí a l'estranger. I el 19 de juliol de 1979 els sandinistes celebraven per fi, la seva revolució.
Començava així un període ple d'il·lusió però amb moltes dificultats, el país havia quedat destrossat i els Estats Units no recolzaven les noves autoritats.

Després de tot això succeïren diferents problemes i dificultats, a més de complots per part de la Guàrdia Nacional recolzada pels Estats Units, però aquesta l'explicaré un altre dia.

A Nicaragua, cada 19 de Juliol se celebra la victòria de la Revolució, milers i milers de nicaragüencs s'uneixen amb banderes vermelles i negres per recordar aquell moment, i ho viuen amb una intensitat i una valentia emocionats, i envejants per aquells que també lluitem per la llibertat del nostre país.

dimarts, 19 de gener del 2010

Viatge de noces a Berna



Ella, restava preparada, nerviosa plantada just davant de la porta.
Ell havia baixat a esperar el taxi, que havia trucat deu minuts abans.
Ell sempre es queixava més del compte, tot fregant-se el cap, on li quedaven pocs cabells…si no era ell el qui conduïa els altres no en sabien res, de la vida…

- Arribarem tard a l’aeroport amb aquest, que va mig perdut!! – remugava a cau d’orella d’ella, que restava en silenci, bocabadada, impacient per arribar al seu destí.

Poc més de les tres de la tarda, arribaven a Berna la capital de la Suïssa verda, seu de governs i ministeris…

- És el nostre viatge de noces, tot hi que ja saps que he vingut per feina, i ho hem aprofitat, hauré de treballar unes hores cada dia, que faràs tu mentrestant?
- No pateixis, estaré bé, t’esperaré…

Ella, passejava per la Berna més profunda, llegia, observava i escoltava en silenci el seu voltant, havia volat lluny de casa i a la mà hi tenia l’anell de la confiança, l’anell de la seva vida, aquell que ara reposa en una caixa de records de la seva néta. Durant hores plantada just davant del Museu de les Belles Arts, no podia deixar de mirar-lo, somreia, somreia i era feliç…

De cop, - qui sóc? – Tot tapant-li els ulls amb suavitat.
- Ets tu, ho sé…- Tot posant les seves mans sobre les que li impedien veure-hi.
- T’estimo, ho saps oi?
- Shhhh, ho sents? - Tapant-se la boca amb el dit, tot demanant silenci.
- Si... ho sento…



A vosaltres, i als nostres viatges…
I a tu, que ja no et puc veure sempre que vulgui...

dimarts, 12 de gener del 2010

Quinoa


Qui no ha, qui no ha, qui no ha, aquí no n’hi ha, aquí no n’hi haurà…
Qui no ha tastat,
qui no ha rigut, qui no ha plorat,
qui no ha somniat, qui no ha cridat,
qui no ha flirtejat, qui no ha estafat, qui no ha enganyat,
qui no ha triat, qui no ha robat, qui no ha perdut,
qui no ha escampat,
qui no ha cuinat, qui no ha callat, qui no ha flipat, qui no ha girat,
qui no ha escoltat, qui no ha escollit, qui no ha provocat, qui no ha ballat,
qui no ha estimat, qui no ha lluitat, aquí no hi ha, aquí no hi ha,
aquí s’ha acabat.

Taima Tesao

dilluns, 4 de gener del 2010

Crònica d'un solstici d'hivern


Deixem enrere un any ple d’històries, històries que queden en el nostre record, històries que sempre tornaran amb forma de melancolia acompanyada d’un somriure i una llàgrima relliscant galta avall.
I ja hi tornem a ser, grans taules parades, garlandes i llums que enlluernen la ciutat, regals sota l’arbre que cada any resta més petit al menjador de casa, somriures davant la llar de foc, embolcalls de torrons i polvorons escampats per terra i paquets amb un sola neula, que potser per vergonya ningú s’ha atrevit a agafar.
Les famílies resten unides tot i la manca d’alguns dels seus membres, i és que aquests dies són contradictoris, malgrat això, tots riem, fins hi tot els que assegurem que no ens agrada gens el temps de Nadal.
I arriba el solstici, aquest cop el d’hivern, amb l’entrada d’un nou any i nosaltres el rebem des de França, la medieval Carcassonne, una cité amb personatges estranys, amb un cel gris, un bon sopar en un petit restaurantet, dotze grans de raïm i bona companyia, només varem estranyar les nostres típiques campanades, un armari i una tauleta de nit.
Volves de neu cauen als nostres caps, el fred intens ens congela els ossos, un cafè aigualit a l’estil francès no fa marxar la sensació, decidim fugir de la ciutat medieval i dirigir-nos al Camí dels Bons Homes, els Càtars.
Gaudim de fabuloses crestes, impactants gorges i antics castells que ens traslladen a l’època de les espases i els escuts, i és que realment encara avui tots portem amb nosaltres una gran cuirassa per protegir-nos de totes aquelles llances, espases, o cops que podem rebre quan estem desprevinguts.
I així ho vam fer, vam lluitar com si ens hi anés la vida, entre petons i tensions, entre pors i somnis.
I ja tornem a començar...
Bon any a tots