dimarts, 17 de novembre de 2009

Grans, som molt grans


Acorruada entre una munió de braços, entre pit i esquena, toc de gralles alerta del moment de sortida; terços, quarts, dosos, acotxadora col•locada...vas imaginant dins el teu cap. De cop, aplaudiments a plaça, ulls humits, batec accelerat... un instant, cop sec, silenci...

Corregudes, mirades, estàs bé? Tothom bé. Sara tot bé? Si estava perfecte, la teníem, tornem-hi!

Quan aconsegueixes una fita que la feies molt lluny, gairebé impalpable, impossible de superar. Quan sobrepasses i de bon grat tots aquells objectius, totes aquelles expectatives proposades dins teu i dins d’un col•lectiu. Quan has vist una colla molt avall i ara la veus tocant el cel... Pell de gallina, orgull i passió per seguir convertint tots aquests somnis en realitats.

Grans, som molt grans

dimarts, 10 de novembre de 2009

Obrim portes, abaixem els murs...


El soroll de la porta al obrir-se m’ha desvetllat, al obrir els ulls m’he adonat que era on sempre, tapada fins dalt de tot, sentia que a fora hi feia fred, fred que intentava colar-se per la finestra que resta trencada des de fa dos anys, i enlloc d’arreglar-la hi poso una moneda a la conjuntura de manera que el mànec queda més subjecte.
Fa un dia gris però no trist, el sol sembla que vol mig sortir, i amb ell la ciutat sembla que ara tot just comença a despertar-se, ves a saber quina novel•la de corruptes, quina sàtira política, o quin llistat de promeses ens sorprendran mentre esmorzem amb un diari entre les mans i un cafè ben calent per començar amb bon peu un dia de fred.

Obama supera la primera votació pel canvi sanitari dels Estats Units, tot hi només ser una primera votació que guanya de cinc vots, sembla que tothom respira més tranquil i ja comencen a associar-li de bones maneres aquell tant menyspreat Novel de la Pau.
Ja veurem doncs, quant triga arribar aquest esperat canvi, i mentrestant encara avui hi ha persones que perden la vida a les portes dels hospitals nord-americans per trobar-les tancades per a elles.
Al mateix temps que els nord-americans voten pel seu sitsema sanitari, Alemanya celebra el 20è aniversari de la Caiguda del Mur de Berlín, un mur que va alliberar les dues alemanyes enfrontades. Avui ja podem veure alemanys orientals i occidentals barrejats a la feina i fins hi tot alguns matrimonis mixtes. Tot hi així les arrels són molt profundes i és difícil canviar els patrons, els sentiments costen de canviar.
Avui però, encara hi ha molts indrets del món on encara hi ha murs que fan de línia divisòria, i on encara com a conseqüència mor gent intentant saltar la frontera, com a Ceuta i Melilla, al Sàhara o a la India, són els anomenats murs del capitalisme.
Els alemanys ja poden deixar entreveure escletxes dins els seus murs mentals, tot hi que les diferències creades durant els quaranta anys de divisió, encara avui no els són indiferents.
No creem més murs, obrim-nos al màxim, deixem passar la llum entre nosaltres, per entendre’ns millor, i per poder entendre millor així els altres. Tothom ha de poder anar a tot arreu, tot hi tenir unes arrels,de la mateixa manera que tothom té dret a poder anar al metge independentment de la condició social a la que formi part, ha de poder decidir lliurement on vol dirigir-se, cap on vol anar.

Ara la porta tancada m’ha desvetllat, em sembla que prefereixo dormir amb la porta ben oberta...