dimarts, 15 de març de 2011




La tristesa és com la pluja que cau aquests darrers dies, com la llàgrima que cau galta avall, l’ull humit a punt d’explotar, l’home que abaixa el cap i és incapaç de torna’l a aixecar...

Però per què la pluja ens provoca tristesa? Si ens porta aigua als nostres horts, canals i rius, per poder preparar-nos pel proper estiu xafogós, ens fa reflexionar davant de la finestra de casa, sense poder veure més enllà, només pensar...
Ens fa sortir al carrer i mullar-nos tot sentint que estem vius, que encara podem sentir l’aigua com ens amara el cos fins a poder arribar a sentir la seva fredor acaronant els óssos.
I amb aquestes pluges, ja s’intueix el final de l’hivern i amb ell, l’arribada de la primavera.

Aquí s’acomiada amb pluges que ens fan alterar la rutina, només això pluges, mentre que en un indret de món els deixa enormes destrosses i grans seqüeles que durant anys arrossegaran a la pell i a la memòria.

Sempre som nosaltres que en sortim il•lesos de tots els desastres, si un dia ens hem d’enfrontar a un...