dimarts, 27 de setembre del 2011

Ara toca ser valents...


El temps ho cura tot, o almenys això és el que pensava ella, però el cert és que dubtava de si realment a vegades el temps també ho agreuja tot.

Sovint, creia que allò que tant li agradava no podia fer-li mal. Però s’equivocava, allò que tant li agradava, allò en que sempre havia somniat, podia fer-la angoixar de valent.

És difícil trobar respostes, és difícil saber què vols i què no. No ens han ensenyat a triar, sense haver-nos de penedir d’allò escollit, acceptant les conseqüències que la decisió final pugui comportar, pensava per dins, amb la veu tremolosa i els nervis a flor de pell.

A mesura que creixem, sembla que més ens costi triar allò que volem, és que tenim més pors?

I les pors, què són les pors?

I amb un petit somriure vaig dir-me que tot aniria bé, que tot m’aniria bé.

Ara, toca ser valents...



dimarts, 21 de juny del 2011

http://www.youtube.com/watch?v=9WYr_xu7Xl0

Grans, som molt grans...

Amunt Cargolins, ens tornem a aixecar !!

dimarts, 31 de maig del 2011






Sufrimos porque consideramos que damos más de lo que recibimos

diumenge, 22 de maig del 2011

INDIGNATS!!!!

Imatge de Samuel Rodríguez



Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca tots els matins per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa dur cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.
Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras.
Aquesta situació ens fa mal a tots cada dia. Però si tots ens unim, podem canviar-la. És el moment de moure’s i de construir una societat millor. És per això que declarem fermament el següent:

* Les prioritats de la societat han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones.
* Hi ha uns drets bàsics que haurien de ser coberts en aquestes societats: el dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal i el dret al consum dels bens necessaris per a una vida sana i feliç.
* El funcionament actual del sistema econòmic i de govern no atén aquestes prioritats i és un obstacle per al progrés de la humanitat.
* La democràcia surt del poble (demos = poble, cracia = govern) així que el govern ha de ser el poble. Però en aquest país la major part de la classe política ni tan sols ens escolta. La seva funció hauria de ser portar la nostra veu a les institucions, facilitant la participació política ciutadana mitjançant línies directes i procurant el més gran benefici per al gruix de la societat, no la de enriquir-se i medrar amb el nostre esforç, atenent només als interessos dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder mitjançant una dictadura partitocràtica encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE
* L’ànsia i acumulació de poder en un grup reduït produeix desigualtat, crispació i injustícia. Això porta a la violència, que rebutgem. L’obsolet i antinatural model econòmic vigent bloqueja la maquinaria social en una espiral que es consumeix a ella mateixa enriquint a uns pocs i avocant a la pobresa i escassetat a la resta, fins al col·lapse.
* La voluntat del sistema és l’acumulació de diners, premiant-la per sobre de l’eficàcia i el benestar de la societat, malbaratant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços.
* Els ciutadans formem part de l’engranatge d’una màquina destinada a enriquir una minoria que ni tan sols sap de les nostres necessitats. Som anònims, però sense nosaltres res d’això existiria ja que nosaltres movem el món.
* Si com a societat aprenem a no confiar el nostre futur a una abstracta rendibilitat econòmica que mai s’aplica al benefici de la majoria, podrem eliminar els abusos i mancances que tots patim.
* Es necessària una revolució ètica. Hem posat els diners per sobre de l’ésser humà i hem de posar-lo al nostre servei. Som persones, no productes de mercat. No sóc només el que compro, sinó que també importa perquè ho compro i a qui l’hi compro.

Per tot això estic indignada.
Jo puc canviar-ho.
Jo puc ajudar.
Sé que junts podrem.
Surt amb nosaltres. És el teu dret.

dimarts, 15 de març del 2011




La tristesa és com la pluja que cau aquests darrers dies, com la llàgrima que cau galta avall, l’ull humit a punt d’explotar, l’home que abaixa el cap i és incapaç de torna’l a aixecar...

Però per què la pluja ens provoca tristesa? Si ens porta aigua als nostres horts, canals i rius, per poder preparar-nos pel proper estiu xafogós, ens fa reflexionar davant de la finestra de casa, sense poder veure més enllà, només pensar...
Ens fa sortir al carrer i mullar-nos tot sentint que estem vius, que encara podem sentir l’aigua com ens amara el cos fins a poder arribar a sentir la seva fredor acaronant els óssos.
I amb aquestes pluges, ja s’intueix el final de l’hivern i amb ell, l’arribada de la primavera.

Aquí s’acomiada amb pluges que ens fan alterar la rutina, només això pluges, mentre que en un indret de món els deixa enormes destrosses i grans seqüeles que durant anys arrossegaran a la pell i a la memòria.

Sempre som nosaltres que en sortim il•lesos de tots els desastres, si un dia ens hem d’enfrontar a un...

dijous, 13 de gener del 2011

El sol damunt d'un retrat



Estic mirant una fotografia
damunt la qual arriba un raig de sol.
Tant raonar i tant argumentar
mentre se'ns escapa el nostre amor.
Cap lògica no pot salvar l'abisme
que hi ha entre dir t'estimo i no dir-ho.
Somric davant de la fotografia.
Estimem molt de temps.
El sol, com triga a anar-se'n dels retrats.



No era lluny ni difícil
Joan Margarit

diumenge, 2 de gener del 2011



Un altre any, després de l’últim replet de somnis incomplerts, pintures de paret, bicicletes vora el mar, papallones d’ales trencades, castells inacabats, espelmes per cremar, mitjons gruixuts, petons amargs, nits d’estiu sense callar, hores mortes per pensar, somriures atrofiats, illes inexistents, o que ja s’han enfonsat...

Nou any, potser no és nou sinó que és present. No es diferencia de l’anterior, només és una manera de poder comptabilitzar el temps. Per què el temps no són hores, dies, mesos o anys, el temps és allò viscut, la intensitat que fa que uns o altres moments siguin més curts o més llargs. El temps recau sobre aquells que son infeliços, i els pesa com si uns quants quilos de patates els caiguessin al damunt sense avisar. Per als més feliços, en canvi, el temps és com una ploma que escapa de l’ocell, i es deixa portar pel vent d’un indret a un altre sense ni adonar-se’n.

Feliç 2011, i feliços instants fugaços