A les hores mortes reposa, escriu totes aquelles paraules, aquells mots que li hauria agrada’t dir-li però que mai en va ser capaç, enyora aquells somriures plens de rialles, plens d’alegria tot hi que sap que qualsevol dia tornaran.
Fins hi tot, en dies de fred, quan la pluja cau sobre el seu serrell, ella somriu, doncs pensa que és afortunada, va pel bon camí.
L’immensa majoria de nosaltres, pensa que potser algun dia trobarà allò que busca, ella no, ella n’està convençuda, ella comença a trobar-ho.
Des de la classe pot veure com la pluja mulla el pati, que s’omple de dolls d’aigua estancada que potser l’endemà ja no hi seran.
I quan surt a fora les gotes li acaronen la cara i ella es veu reflectida a través de l’aigua, es mira, s’imagina.., potser és més bonica del que creu, potser ha crescut i ara no es reconeix.
Potser la vida és això, un mirall on ens podem veure reflectits segons les nostres accions, segons les sensacions, segons allò que estiguem mirant, pensa...
Más, yo quiero y quiero más, de lo que tu me das! jejejeje ninaaa vull llegir més coseteees que fa dies que em tens això aturadet.
ResponEliminaEts la meva inspiració pel meu blooog.
Un petó bonica!