dijous, 13 de gener de 2011

El sol damunt d'un retrat



Estic mirant una fotografia
damunt la qual arriba un raig de sol.
Tant raonar i tant argumentar
mentre se'ns escapa el nostre amor.
Cap lògica no pot salvar l'abisme
que hi ha entre dir t'estimo i no dir-ho.
Somric davant de la fotografia.
Estimem molt de temps.
El sol, com triga a anar-se'n dels retrats.



No era lluny ni difícil
Joan Margarit

diumenge, 2 de gener de 2011



Un altre any, després de l’últim replet de somnis incomplerts, pintures de paret, bicicletes vora el mar, papallones d’ales trencades, castells inacabats, espelmes per cremar, mitjons gruixuts, petons amargs, nits d’estiu sense callar, hores mortes per pensar, somriures atrofiats, illes inexistents, o que ja s’han enfonsat...

Nou any, potser no és nou sinó que és present. No es diferencia de l’anterior, només és una manera de poder comptabilitzar el temps. Per què el temps no són hores, dies, mesos o anys, el temps és allò viscut, la intensitat que fa que uns o altres moments siguin més curts o més llargs. El temps recau sobre aquells que son infeliços, i els pesa com si uns quants quilos de patates els caiguessin al damunt sense avisar. Per als més feliços, en canvi, el temps és com una ploma que escapa de l’ocell, i es deixa portar pel vent d’un indret a un altre sense ni adonar-se’n.

Feliç 2011, i feliços instants fugaços