Ella, restava preparada, nerviosa plantada just davant de la porta.
Ell havia baixat a esperar el taxi, que havia trucat deu minuts abans.
Ell sempre es queixava més del compte, tot fregant-se el cap, on li quedaven pocs cabells…si no era ell el qui conduïa els altres no en sabien res, de la vida…
- Arribarem tard a l’aeroport amb aquest, que va mig perdut!! – remugava a cau d’orella d’ella, que restava en silenci, bocabadada, impacient per arribar al seu destí.
Poc més de les tres de la tarda, arribaven a Berna la capital de la Suïssa verda, seu de governs i ministeris…
- És el nostre viatge de noces, tot hi que ja saps que he vingut per feina, i ho hem aprofitat, hauré de treballar unes hores cada dia, que faràs tu mentrestant?
- No pateixis, estaré bé, t’esperaré…
Ella, passejava per la Berna més profunda, llegia, observava i escoltava en silenci el seu voltant, havia volat lluny de casa i a la mà hi tenia l’anell de la confiança, l’anell de la seva vida, aquell que ara reposa en una caixa de records de la seva néta. Durant hores plantada just davant del Museu de les Belles Arts, no podia deixar de mirar-lo, somreia, somreia i era feliç…
De cop, - qui sóc? – Tot tapant-li els ulls amb suavitat.
- Ets tu, ho sé…- Tot posant les seves mans sobre les que li impedien veure-hi.
- T’estimo, ho saps oi?
- Shhhh, ho sents? - Tapant-se la boca amb el dit, tot demanant silenci.
- Si... ho sento…
A vosaltres, i als nostres viatges…
I a tu, que ja no et puc veure sempre que vulgui...
Berna, una ciutat que de ben segur va ser especial per als dos, que tot i la feina d'ell va representar un moment important en unes vides que tot just s'unien, però que per sempre més restaran unides. Potser ella no hi és fisícament, però és en l'aire, en la ment, en els records, però sobretot, en el cor...
ResponEliminaSi tanques els ulls, la pots veure amb les ametlles garrapinyades, o fent cara de que no entén res en un bazar que, a Berna, ni s'imaginaba que existia...
Pròxima estació... Suissa?
Qui sap, potser el Perú, potser l'illa, potser... em penso, que aquest, serà un any intens...
ResponEliminaMai menjaré unes garrapinyades com aquelles...
És temps d'estudi...
gràcies pel comentari