Deixem enrere un any ple d’històries, històries que queden en el nostre record, històries que sempre tornaran amb forma de melancolia acompanyada d’un somriure i una llàgrima relliscant galta avall.
I ja hi tornem a ser, grans taules parades, garlandes i llums que enlluernen la ciutat, regals sota l’arbre que cada any resta més petit al menjador de casa, somriures davant la llar de foc, embolcalls de torrons i polvorons escampats per terra i paquets amb un sola neula, que potser per vergonya ningú s’ha atrevit a agafar.
Les famílies resten unides tot i la manca d’alguns dels seus membres, i és que aquests dies són contradictoris, malgrat això, tots riem, fins hi tot els que assegurem que no ens agrada gens el temps de Nadal.
I arriba el solstici, aquest cop el d’hivern, amb l’entrada d’un nou any i nosaltres el rebem des de França, la medieval Carcassonne, una cité amb personatges estranys, amb un cel gris, un bon sopar en un petit restaurantet, dotze grans de raïm i bona companyia, només varem estranyar les nostres típiques campanades, un armari i una tauleta de nit.
Volves de neu cauen als nostres caps, el fred intens ens congela els ossos, un cafè aigualit a l’estil francès no fa marxar la sensació, decidim fugir de la ciutat medieval i dirigir-nos al Camí dels Bons Homes, els Càtars.
Gaudim de fabuloses crestes, impactants gorges i antics castells que ens traslladen a l’època de les espases i els escuts, i és que realment encara avui tots portem amb nosaltres una gran cuirassa per protegir-nos de totes aquelles llances, espases, o cops que podem rebre quan estem desprevinguts.
I així ho vam fer, vam lluitar com si ens hi anés la vida, entre petons i tensions, entre pors i somnis.
I ja tornem a començar...
Bon any a tots
Un solstici d'hivern estrany, agredolç però alhora optimista. Pels nous propósits de 2010, que no necessiten canviar de mil·leni per ser formulats, sinó que haurien d'aparèixer en el precís moment que els sents. Pels retrobaments amb la massa allunyada familia, per uns nous comensals que esperem que segueixin menjant turrons i neules per molts anys més. Però també per absències que fan mal, que fan entrar la melancolia al cos.
ResponEliminaD'altra banda, després d'un any d'experiències, estem en condicions d'avaluar tot el què ha passat i per tant, aprendre dels errors i dels èxits. Coses que t'ajuden a ser tu mateix, a anar redefinir el teu present i futur, però sobretot, a ser més feliç.
Una abraçada miratge!
I gràcies per fer-nos tocar de peus a terra des dels núbols.