Encenalls de realitat

Ara toca ser valents...

2011-09-27T07:24:00.000-07:00

El temps ho cura tot, o almenys això és el que pensava ella, però el cert és que dubtava de si realment a vegades el temps també ho agreuja tot.

Sovint, creia que allò que tant li agradava no podia fer-li mal. Però s’equivocava, allò que tant li agradava, allò en que sempre havia somniat, podia fer-la angoixar de valent.

És difícil trobar respostes, és difícil saber què vols i què no. No ens han ensenyat a triar, sense haver-nos de penedir d’allò escollit, acceptant les conseqüències que la decisió final pugui comportar, pensava per dins, amb la veu tremolosa i els nervis a flor de pell.

A mesura que creixem, sembla que més ens costi triar allò que volem, és que tenim més pors?

I les pors, què són les pors?

I amb un petit somriure vaig dir-me que tot aniria bé, que tot m’aniria bé.

Ara, toca ser valents...

2011-06-21T08:55:00.000-07:00

http://www.youtube.com/watch?v=9WYr_xu7Xl0

Grans, som molt grans...

Amunt Cargolins, ens tornem a aixecar !!

2011-05-31T00:38:00.000-07:00

Sufrimos porque consideramos que damos más de lo que recibimos

INDIGNATS!!!!

2011-05-22T12:57:00.000-07:00

Imatge de Samuel Rodríguez

Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca tots els matins per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa dur cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.
Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras.
Aquesta situació ens fa mal a tots cada dia. Però si tots ens unim, podem canviar-la. És el moment de moure’s i de construir una societat millor. És per això que declarem fermament el següent:

* Les prioritats de la societat han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones.
* Hi ha uns drets bàsics que haurien de ser coberts en aquestes societats: el dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal i el dret al consum dels bens necessaris per a una vida sana i feliç.
* El funcionament actual del sistema econòmic i de govern no atén aquestes prioritats i és un obstacle per al progrés de la humanitat.
* La democràcia surt del poble (demos = poble, cracia = govern) així que el govern ha de ser el poble. Però en aquest país la major part de la classe política ni tan sols ens escolta. La seva funció hauria de ser portar la nostra veu a les institucions, facilitant la participació política ciutadana mitjançant línies directes i procurant el més gran benefici per al gruix de la societat, no la de enriquir-se i medrar amb el nostre esforç, atenent només als interessos dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder mitjançant una dictadura partitocràtica encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE
* L’ànsia i acumulació de poder en un grup reduït produeix desigualtat, crispació i injustícia. Això porta a la violència, que rebutgem. L’obsolet i antinatural model econòmic vigent bloqueja la maquinaria social en una espiral que es consumeix a ella mateixa enriquint a uns pocs i avocant a la pobresa i escassetat a la resta, fins al col·lapse.
* La voluntat del sistema és l’acumulació de diners, premiant-la per sobre de l’eficàcia i el benestar de la societat, malbaratant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços.
* Els ciutadans formem part de l’engranatge d’una màquina destinada a enriquir una minoria que ni tan sols sap de les nostres necessitats. Som anònims, però sense nosaltres res d’això existiria ja que nosaltres movem el món.
* Si com a societat aprenem a no confiar el nostre futur a una abstracta rendibilitat econòmica que mai s’aplica al benefici de la majoria, podrem eliminar els abusos i mancances que tots patim.
* Es necessària una revolució ètica. Hem posat els diners per sobre de l’ésser humà i hem de posar-lo al nostre servei. Som persones, no productes de mercat. No sóc només el que compro, sinó que també importa perquè ho compro i a qui l’hi compro.

Per tot això estic indignada.
Jo puc canviar-ho.
Jo puc ajudar.
Sé que junts podrem.
Surt amb nosaltres. És el teu dret.

2011-03-15T08:38:00.000-07:00

La tristesa és com la pluja que cau aquests darrers dies, com la llàgrima que cau galta avall, l’ull humit a punt d’explotar, l’home que abaixa el cap i és incapaç de torna’l a aixecar...

Però per què la pluja ens provoca tristesa? Si ens porta aigua als nostres horts, canals i rius, per poder preparar-nos pel proper estiu xafogós, ens fa reflexionar davant de la finestra de casa, sense poder veure més enllà, només pensar...
Ens fa sortir al carrer i mullar-nos tot sentint que estem vius, que encara podem sentir l’aigua com ens amara el cos fins a poder arribar a sentir la seva fredor acaronant els óssos.
I amb aquestes pluges, ja s’intueix el final de l’hivern i amb ell, l’arribada de la primavera.

Aquí s’acomiada amb pluges que ens fan alterar la rutina, només això pluges, mentre que en un indret de món els deixa enormes destrosses i grans seqüeles que durant anys arrossegaran a la pell i a la memòria.

Sempre som nosaltres que en sortim il•lesos de tots els desastres, si un dia ens hem d’enfrontar a un...

El sol damunt d'un retrat

2011-01-13T02:12:00.000-08:00

Estic mirant una fotografia
damunt la qual arriba un raig de sol.
Tant raonar i tant argumentar
mentre se'ns escapa el nostre amor.
Cap lògica no pot salvar l'abisme
que hi ha entre dir t'estimo i no dir-ho.
Somric davant de la fotografia.
Estimem molt de temps.
El sol, com triga a anar-se'n dels retrats.

No era lluny ni difícil
Joan Margarit

2011-01-02T14:36:00.000-08:00

Un altre any, després de l’últim replet de somnis incomplerts, pintures de paret, bicicletes vora el mar, papallones d’ales trencades, castells inacabats, espelmes per cremar, mitjons gruixuts, petons amargs, nits d’estiu sense callar, hores mortes per pensar, somriures atrofiats, illes inexistents, o que ja s’han enfonsat...

Nou any, potser no és nou sinó que és present. No es diferencia de l’anterior, només és una manera de poder comptabilitzar el temps. Per què el temps no són hores, dies, mesos o anys, el temps és allò viscut, la intensitat que fa que uns o altres moments siguin més curts o més llargs. El temps recau sobre aquells que son infeliços, i els pesa com si uns quants quilos de patates els caiguessin al damunt sense avisar. Per als més feliços, en canvi, el temps és com una ploma que escapa de l’ocell, i es deixa portar pel vent d’un indret a un altre sense ni adonar-se’n.

Feliç 2011, i feliços instants fugaços

Ja som Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat

2010-11-21T12:02:00.000-08:00

I l'hem tornat a aconseguir!!!! Visca els Cargolins!

Karts de coixinets

2010-11-08T09:35:00.000-08:00

6 i 7 de novembre de 2010 a Sant Just Desvern

Tornem a fer història

2010-09-23T02:42:00.000-07:00

En poc més d’un any, tornem a fer història, la millor actuació de la nostra història.
Nervis, som a casa, és festa major, i la fita a aconseguir no és fàcil:
5 de 7, 3 de 7 aixecat per sota, i 4 de 7 amb l’agulla...
Sortim de 5, i el brodem, de manera que el tres ja està sentenciat a segona ronda...
... Silenci sepulcral, nervis, ganes d’aconseguir-lo, de tornar a fer història.
El tronc va pujant amb molta més facilitat que a qualsevol dels assajos anteriors. S’atura, l’anxaneta fa la passa, comença a baixar acotxador, somriures i aplaudiments a plaça, pell de gallina, ulls amarats de ll'àgrimes, abraçades i petons....
Ho hem tornat a fer, la constància i l’esforç ens han fet arribar fins aquí, Cargolins som collonuts!!!!

Grans, som molt grans

Gràcies

Breu introducció a la Guerra dels Balcans

2010-09-09T02:26:00.000-07:00

Recordo, de petita a l’escola, ens havien fet fer deures per a casa: portar una llibreta en blanc, només amb l’excepció de la primera pàgina on hi havíem de posar una foto nostre, “divertida” ens deien, i un escrit on ens presentàvem, i hi explicàvem aquelles coses que més ens agradava fer, llocs on ens agradava anar...
Un dies més tard aquesta llibreta sortí de viatge cap a Bòsnia, direcció a les mans d’algun nen que en aquell moment, restava enmig d’una guerra, que sense n’hi voler-ho, ni saber-ho, l’havia atrapat...
I com la llibreta, aquest estiu, força anys després de que aquest nen la rebés, jo viatjava cap a Croàcia, un indret on, 20 anys després de la guerra, han sabut recuperar-se d’una manera admirable, i traient profit de tot allò que els és un recurs per a seguir remuntant.

Un seguit de conflictes al territori de l’anomenada antiga Iugoslàvia que van tenir lloc entre els anys 1991 i 2001, s’anomenaren la Guerra dels Balcans. Iugoslàvia es dividia en 6 exrepúbliques i sorgiren diferents conflictes entre gran part d’elles, els conflictes eren de caire étnic i per nacionalismes, principalment esdevingueren entre Serbis per una banda, i Croats, Bosnians i albanesos per l’altre, però també més tard en sorgiren noves enemistats entre Bosnians i Croats (a Bòsnia i Croàcia) i Macedonis i Albanesos ( a la República de Macedònia).
Iugoslàvia era un país molt heterogeni, ja que era frontera religiosa entre catòlics, ortodoxos i musulmans, i aquest en va ser un dels tants elements desencadenants.

El nacionalisme Serbi, almenys vist des de la “nostra” Europa semblava una branca directe del nazisme Alemany, però en una Guerra Civil, ningú queda al marge, o estàs a un costat o a l'altre, i els Croats també van tenir un paper protagonista en aquesta Guerra, mentre que els Bosnians restaven al vell mig del conflicte i són els que més en van patir les conseqüències.

L’any 1996, aquesta ja si que ens queda més present al nostre record, La guerra de Kosovo. Es convertia en una guerra a gran escala mundial durant el 1999 i que acabà amb una altre guerra afegida (per alguns): la intervenció de l’OTAN.

Mentre compartíem impressions sobre nacionalismes, sobre drets d’una nació i sobre la mateixa Guerra amb un Croat en un dels estrets carrerons de marbre de Dubrovnik, explicàvem el nostre conflicte amb Espanya, ens sortia la ràbia que a vegades sents dins, i només la pots expulsar quan sents que algú ho pot comprendre. L’home alt i ros ens va dir, segur de si mateix: Si però creieu que val la pena perdre la teva parella, el teu pare, i els amics, per poder canviar la situació?
Vam marxar, pensant-hi tota la tarda...

Imatge: Dubrovnik

2010-06-28T14:22:00.000-07:00

Tornem a escalfar motors, després de quatre dies a l’illa, tot pren un altre color.
Maneres de viure, maneres d’entendre la vida. Totes diferents, totes des de diversos angles.
Parles, et mires, somrius a persones que no saps si tornaràs a veure-les. Potser de cop un dia ens creuarem amb elles pel carrer i potser la casualitat farà que ens veiem i ens reconeguem, altres en canvi passarem desapercebudes l’una al costat de l’altre sense ni tan sols tenir l’oportunitat de mirar-nos.
Però en només quatre dies pots arribar a sentir la seva força.
A vegades només cal fixar-se amb les coses que veiem, i tenir ganes de somriure per elles.

Formentera

2010-06-09T02:28:00.000-07:00

2010-05-05T02:19:00.000-07:00

Explica’m per què plou sense parar?

Explica’m que és això que sento i que no puc treure.

Explica’m què faig, on vaig, qui sóc.

Arrenca les meves arrels i anem lluny d’aquí.

Lluny, en una terra on la gent cregui en la llibertat.

Explica’m per què aquesta terra és tan ferma?

Explica’m per què els ocells no voleien aquest matí?

Diuen que els hiverns són suaus i no tan llargs...

Explica’m per què pujo les escales de dos en dos?

Sembla que el sol vol sortir.

No sempre tot té un sentit...

Imatge: Nicaragua, Palacagüina

Mariposas

2010-05-04T02:39:00.000-07:00

Hoy viene a ser como la cuarta vez que espero
desde que sé que no vendrás más nunca
he vuelta a ser aquel caudal del aguacero
que hizo casi legal su abrazo a tu cintura
y tu apareces por mi ventana
suave y pequeña, con alas blancas
yo ni respiro para que duermas
y no te vayas.

Qué maneras más curiosas
de recordar tiene uno.
Qué maneras más curiosas
Hoy recuerdo mariposas
que ayer sólo fueron humo
Mariposas, mariposas,
que emergieron de lo oscuro
bailarinas silenciosas.

Tu tiempo es ahora una mariposa
navecita blanca, delgada, nerviosa
Siglos atrás inundaron un segundo
debajo del cielo, encima del mundo

Así eras tú en aquella tarde, divertida
Así eras tú de furibunda compañera
Eras como esos días en que eres la vida
y todo lo que tocas se hace primavera
¡Ay mariposa!, tu eres el alma
de los guerreros que aman y cantan
y eres el nuevo ser que hoy se asoma
por mi garganta.

Qué maneras más curiosas
de recordar tiene uno.
Qué maneras más curiosas
Hoy recuerdo mariposas
que ayer sólo fueron humo
Mariposas, mariposas,
que emergieron de lo oscuro
bailarinas silenciosas.

Tu tiempo es ahora una mariposa
navecita blanca, delgada, nerviosa
Siglos atrás inundaron un segundo
debajo del cielo, encima del mundo

Silvio Rodríguez

Imatge: L'Alegria de Los Arados, Nicaragua 2004. Són papallones i un dia volaràn molt alt...

...Dies d'estudi...

El Punt, premi Nacional de Cultura

2010-04-15T01:11:00.000-07:00

El Consell Nacional de la Cultura i les Arts ha concedit a El Punt el Premi Nacional de Cultura a la projecció social de la llengua catalana, tot al•legant que “és un exemple empresarial brillant i amb èxit d’una aventura periodística en català i per Catalunya basat en la informació preferentment regional i local”.

Amb aquest ja en són tres els premis nacionals rebuts en set anys, com ara pel 9 esportiu, que amb poc més d’un any de vida ja era reconegut com el primer diari esportiu en català com a contribució a la consolidació i creixement català en l’àmbit de l’esport.

I és necessari estar informat dels esdeveniments i successos locals, que són tan importants com els internacionals, i que sovint ens afecten molt més del que no pas ens pensem.

I que millor que poder-nos informar en la nostra pròpia llengua...

Felicitats un cop més a El Punt per aquesta feina ben feta.

I en poc més d’una setmana, serem a Sant Jordi...

Lligams

2010-04-14T02:05:00.000-07:00

Hi molts tipus de lligams, molts tipus de relacions que establim amb certes persones i que no sabem ben bé el per què existeix aquest lligam tan fort què ens uneix, per atzar o per destí i que ens provoca un sentiment molt intens. Els lligams es van formant a mesura que anem coneixent a les persones, amb algunes serà un lligam d’amistat creat per anys i anys de relació, altres per amor i altres simplement per una mirada o un sentiment que ens transmet seguretat i harmonia. Els lligams no tenen límits, la vida si. No hi ha vida sense límits, sense límits no es pot viure. Límits que cal canviar, anar transformant al llarg del temps, límits que cada un ha d’anar aprenent a través de l’educació.

L’única manera d’ensenyar a estimar és estimant, tot respectant els somnis i les pors dels altres, però sense deixar que el silenci imperi. Tots ens convertim en educadors i en aprenents, podem ensenyar a fer obres d’art o bé a fer veritables destrosses. I per poder fer una obra d’art es necessita sensibilitat i ètica.

Ningú ho sap tot, ningú ho ignora tot.

Però cal que ens ensenyin a ser feliços?

Aquí us deixo un tastet d’un reportatge, ja de fa uns quants anys, de 60 Minuts titulat Pensant en els altres on s’explica des de la tendresa, una manera d’entendre l’aprenentatge en una escola japonesa. Si en voleu més el teniu al youtube en sis parts, apareixen conceptes i i lliçons de vida que moltes vegades al fer-nos grans ens anem deixant pel camí.

2010-03-19T11:25:00.000-07:00

Solo en proximidad de lo fantástico,
en ese punto dónde la razón humana pierde su control,
existe la posibilidad de traducir
la emoción más profunda del ser.

André Breton,
poeta i crític francès
Imatge: Temporal de vent a Tamariu

La Por

2010-03-12T03:08:00.001-08:00

Des de ben petits ens expliquen històries de por, on les tenebres i els castells encantats en són els principals protagonistes. Històries però, que sempre tenen un final feliç i que acabaven per allunyar totes aquelles angoixes que podíem sentir dins nostre mentre escoltàvem el relat.
De més grans però, les pors que anem coneixent són ben diferents, tenim por de perdre allò que hem trobat o aconseguit amb esforç i dedicació, por de la mort, por a patir, por a que ens facin mal..., la por es present en gairebé totes les accions de la nostra vida.
Com més gran som més decisions cal prendre, i triar ens comporta una situació d’angoixa per no saber si realment estarem fent allò correcte.
Ens trobem un anomalia al cos i tenim por d’estar malalts, ens mirem al mirall i tenim por de no agradar, estimem i tenim por a que ens facin mal…
A més a més, des de l’autoritat, des del poder, s’avisa del que ens pot passar si; fumem, bevem o plorem més del compte.
Si mantenim una conversa molt propera amb algú, podríem contraure una nova grip; si fem l’amor amb algú, qualsevol malaltia de transmissió sexual; si ballem massa, amb el temps podríem patir artrosis…
Quina sort però, que les noves tecnologies ens permetran no moure’ns de casa i comunicar-nos a través del facebook, Messenger… Així tindrem menys perills a l’abast…
Potser és que les pors s’estan apoderant de la societat, i de tots nosaltres, i es clar, la por a la pròpia por no deixa viure.
Les pors hi seran sempre, només hem d’aprendre a conviure amb elles.
Tot el que ha de passar, acaba passant en el moment precís.

Grans paraules les de Eduardo Galeano

NOSALTRES PARIM, NOSALTRES DECIDIM

2010-03-09T03:33:00.000-08:00

DRET DE LES DONES A DECIDIR SOBRE EL NOSTRE COS
• Dret a l’avortament lliure i gratuït i per decisió de les dones.
• Dret al propi cos. L’avortament ha de ser un dret i no un delicte.
• Fora del codi penal!! Despenalització ja!!
• Que l'avortament sigui practicat dins de la xarxa sanitària pública i concertada regulant l’objecció de consciència i garantint la seva realització
• Prou detencions ni processaments per avortament a desaparició immediata de totes les responsabilitats penals que s'han produït i s’estan produint.
• Prou hipocresia i manipulació de la dreta i l’església contra els drets de les dones

30 ANYS REVINDICANT EL DRET A DECIDIR SOBRE EL NOSTRE COS!!!

Diumenge passat 7 de març a Barcelona es van convocar dues protestes totalment oposades al barri de Sarrià, la primera en fer la convocatòria va ser la Plataforma Catalunya Vida Sí, partidàries pro vida, al•legant que l’avortament és un delicte. Per contra la Plataforma per l’Avortament Lliure i Gratuït va considerar que era provocatiu fer una protesta contra l’avortament just la vigília del Dia Internacional de la Dona.

Les totalment contràries a l’avortament van titllar de provocadores a les manifestants que es varen despullar just davant de l’església Mare de Déu de la Bonanova tot cridant lemes a favor de l’avortament i la llibertat de la dona.

Es varen viure alguns moments de tensió segons Mossos d’esquadra que van separar els dos bàndols a través d’un cordó policial, i tot hi que alguns manifestants pro Vida ( en contra l’avortament) van trencar pancartes de les activistes feministes que llençaven crits per la llibertat, com sempre qui va acabar pagant els plats trencats van ser les pro avortament, que van acabar sent identificades pels policies ( i això que hi ha una llei que diu que es pot anar despullat per la ciutat mentre vagis ben calçat).

A tot l’Estat es varen fer manifestacions contra la nova llei de l’avortament. Entre la munió de gent hi podiem veure dirigents del PP com Carína Mejías o els germans Alberto i Jorge Fernández Díaz .

El que em costa d’entendre és per què és fan dir pro vida, això vol dir que aquells que estem a favor de l’avortament no estimem la vida?

Després ens trobem amb escoles d’educació especial plenes de nens amb trastorns de conducta, retards escolars severs causats per la manca d’educació i planificació familiar, pares i mares que no s’ocupen dels seus fills...
Tenir un fill és una responsabilitat, cal estar-ne segur i voler-ho per tal de poder educar i estimar, i no és un joc, les dones hem de poder escollir quan i com, sempre sent responsables dels nostres actes i sense jugar amb el nostre cos.
L’avortament és una opció a poder recórrer en alguns casos, és un dret.
Això sí, sense una educació prèvia, la nova llei és paper mullat.
La base és l’educació.

La Revolució de les Dones

2010-03-07T09:38:00.000-08:00

Dilluns, 8 de març de 2010, la Lara és dirigeix cap al Poble Nou a fer domicilis, l’Anna entra a les nou del matí a l’escola i diu bon dia als seus alumnes, la Roser es dirigeix a la empresa que ara fa anys va crear amb tot el seu esforç i dedicació alhora que pujava els seus dos fills; la Vane arriba de la feina a les vuit del matí i fa un petó a la Gina que dorm tranquil•la amb els seus dos dits preferits a la boca, la Laia corre cap a dansa del ventre després de més de deu hores de jornada laboral, la Maria lluita contra una malaltia degenerativa tot intentant recordar on ha deixat les sabatilles, la Kenya acaba la seva jornada laboral al cafè i es dirigeix a la universitat agrícola de Managua, la Paula busca feina amb ganes de començar la seva primera experiència com a infermera, l’Ester arriba corrents de la feina per anar a buscar els seus fills a l’escola, la Tere deixa en Joan a la guardaria i obre el bar familiar on hi treballa la resta del dia, l'Eulàlia arriba a casa esgotada i prepara el sopar per la família, la Marta es castellera i somnia en assolir noves fites...

8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora.
La data és significativa, tot hi que no es basa en un únic fet. L’any 1857 les obreres tèxtils nord-americanes entraven en vaga, així com els tràgic incendi de la fàbrica de Cotton el 8 de març de 1908 o l’incendi de la Triangle Shirtwaist Company de Nova York el 25 de març de 1911. En aquests dos incendis van perdre’hi la vida 129 i 142 dones, respectivament.
Així com manifestacions per la pau, reivindicacions de millors condicions de vida i de treball, dels drets civils i polítics de les dones, són alguns dels fets que van marcar l’origen de la celebració del Dia Internacional de Dona.

L’any 1910 a Copenhaguen se celebrà la II Conferència Internacional de Dones Socialistes on Clara Zetkin (política comunista alemanya que va lluitar pels drets de la dona) va presentar la proposta d’establir el Dia Internacional de la dona, amb l’objectiu principal de promoure el sufragi universal femení, els drets de les dones, la pau i la llibertat.
La primera jornada oficial del 8 de març va celebrar-se el 1911.

Al final de la dècada dels seixanta torna a sorgir el moviment feminista, que comença a qüestionar la distribució de rols dins de la família, la societat, la sexualitat o el treball domèstic.

Tot hi els diferents avenços cap a la llibertat, encara avui dia rere dia apareixen als mitjans de comunicació notícies de maltractaments cap a la dona, notícies que ens parlen d’injustícies laborals, lapidacions...
Fem una revolució, LLUITEM PELS NOSTRES DRETS!!!!

Indecisió

2010-02-16T15:46:00.000-08:00

No hi ha temps per perdre. Cal decidir-se amb rapidesa, sense por i en conseqüència. Però el cert és que costa, com si es tractés de pujar una muntanya amb cinc pams de neu que s’enganxa a les botes i no et permet avançar...
M’agradaria llevar-me cada dia amb la teva olor impregnada a la meva pell, m’agradaria regar les plantes i veure-les florir a la petita terrassa amb el sol d’aquest proper estiu.
Però aquesta falta de determinació davant la qüestió em fa dubtar de si realment és el moment, em falta el valor i la fermesa necessaris per començar aquesta nova aventura...
Ens salvarem?
Potser ara em toca a mi llençar-me a la piscina, no?

“Amb totes dues mans alçades a la lluna,
obrim una finestra en aquest cel tancat”

Maria Mercè Marçal

hores mortes

2010-02-04T10:03:00.000-08:00

A les hores mortes reposa, escriu totes aquelles paraules, aquells mots que li hauria agrada’t dir-li però que mai en va ser capaç, enyora aquells somriures plens de rialles, plens d’alegria tot hi que sap que qualsevol dia tornaran.
Fins hi tot, en dies de fred, quan la pluja cau sobre el seu serrell, ella somriu, doncs pensa que és afortunada, va pel bon camí.
L’immensa majoria de nosaltres, pensa que potser algun dia trobarà allò que busca, ella no, ella n’està convençuda, ella comença a trobar-ho.
Des de la classe pot veure com la pluja mulla el pati, que s’omple de dolls d’aigua estancada que potser l’endemà ja no hi seran.
I quan surt a fora les gotes li acaronen la cara i ella es veu reflectida a través de l’aigua, es mira, s’imagina.., potser és més bonica del que creu, potser ha crescut i ara no es reconeix.
Potser la vida és això, un mirall on ens podem veure reflectits segons les nostres accions, segons les sensacions, segons allò que estiguem mirant, pensa...

2010-02-01T11:33:00.000-08:00

no calen paraules...

2010-01-24T16:25:00.001-08:00

La majoria de tots nosaltres hem estat educats de tal manera, que associem cada cosa al seu contrari i només veiem el món vers el seu antònim, separem la vida de la mort, el que és bell del que és lleig, el que és gran del que és petit, l’alt del prim, la llarga de la curta, allò humà d’allò inhumà, allò lleu d’allò greu…

Però el fet és que, des que naixem morim una mica més cada dia, i allò que considerem preciós ho és només per què existeix allò lleig per poder-ho comparar.

És el concepte de contradicció que ens porta a considerar tot allò que ens envolta lligat al seu contrari.

Reconeixem però, allò humà d’allò inhumà? I Allò lleu d’allò greu? La riquesa i la pobresa són antònims? Això vol dir que quan parlem de riquesa pensem automàticament en la pobresa?

Quantes preguntes retòriques, quants dies d’estudi plens de metodologia, canvis, contradiccions, cafès ben carregats i hores mortes de descans inexpert...

I avui ja torna a ser dilluns, i que n’hi hagin més com aquest; de començar noves experiències, dilluns que no semblin aquells dilluns feixucs i monòtons...

imatge: Posta de sol a Punta Nati, Menorca

Nicaragua, negre i vermella

2010-01-20T07:41:00.000-08:00

Després de nombroses lluites entre lliberals i conservadors i del llarg llinatge de la família Somoza, Nicaragua va veure arribar el 19 de juliol de 1979, amb esforços i lluita la seva Revolució. Una història recent, captivadora d'un poble ple d'amor i valentia, que lluità per aconseguir la llibertat.

Els Somoza arribaren al poder fent joc brut a partir de 1937, i així començà un llarg període de la història de Nicaragua; Somoza governà i explotà el país sense cap mena d'escrúpol. S'alià amb Estats Units, país que sempre recolzà el règim dictatorial. Somoza acumulà terres i finques i es féu amb algunes de les empreses més productives del país.

Una frase: "Que yo sepa sólo tengo una finca y se llama Nicaragua". Anastasio Somoza

L'any 1956, Rigoberto López Pérez, un poeta Leonès , s'infiltrà en una festa privada i matà a trets al president. Rigoberto morí també en el mateix atemptat. A partir d'aquest moment començà un període de dures repressions i molts opositors van ésser detinguts i torturats.

El fill del president assassinat, Luis Somoza Debayle, va agafar el càrrec del seu pare com a conseqüència del control que tenia la família sobre la Guàrdia Nacional, l'únic cos armat del país. L'ambient continuava essent ple de tensions i repressions. A la seva mort agafà el poder el seu germà Anastasio Somoza Debayle, que governà el país fins que va ser enderrocat al 1979. L'acomulació de riqueses per part d ela família seguí creixent sense parar, quan el 1972 un terrible terratrèmol sacsejà la capital, Managua, una gran part de l'ajuda internacional va ser desviada als magatzems de la família i després venuda.
L'any 1962 Carlos Fonseca Amador, Tomás Borge y Silvio Mayorga varen fundar el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN), una organització armada que pretenia acabar amb la dictadura de la família Somoza. Els inicis varen ser molt durs, però mica en mica van anar guanyant-se a la població, sobretot els més joves i els obrers.

El 1976 Carlos fonseca morí lluitant contra la Guàrdia Nacional, a partir d'aquí sorgiren varies tendències del front així com també creixia el recolzament popular.

Dos anys més tard una força sandinista ocupà el Palau Nacional de Managua (seu del congrés somocista) aconseguint així l'alliberament de presos polítics. A causa de tota aquesta situació explotà una insurrecció popular.

Al juny del 79 el FSLN llançà l'ofensiva final, i les tropes de la Guàrdia Nacional no van dubtar en bombardejar la població civil, que assabentant-se abans, abandonà Managua, dirigint-se cap a Masaya per no ser assassinats. Després de diferents combats entre ambdós bàndols causant així nombroses víctimes, Somoza fou enderrocat i fugí a l'estranger. I el 19 de juliol de 1979 els sandinistes celebraven per fi, la seva revolució.
Començava així un període ple d'il·lusió però amb moltes dificultats, el país havia quedat destrossat i els Estats Units no recolzaven les noves autoritats.

Després de tot això succeïren diferents problemes i dificultats, a més de complots per part de la Guàrdia Nacional recolzada pels Estats Units, però aquesta l'explicaré un altre dia.

A Nicaragua, cada 19 de Juliol se celebra la victòria de la Revolució, milers i milers de nicaragüencs s'uneixen amb banderes vermelles i negres per recordar aquell moment, i ho viuen amb una intensitat i una valentia emocionats, i envejants per aquells que també lluitem per la llibertat del nostre país.

Viatge de noces a Berna

2010-01-19T13:14:00.000-08:00

Ella, restava preparada, nerviosa plantada just davant de la porta.
Ell havia baixat a esperar el taxi, que havia trucat deu minuts abans.
Ell sempre es queixava més del compte, tot fregant-se el cap, on li quedaven pocs cabells…si no era ell el qui conduïa els altres no en sabien res, de la vida…

- Arribarem tard a l’aeroport amb aquest, que va mig perdut!! – remugava a cau d’orella d’ella, que restava en silenci, bocabadada, impacient per arribar al seu destí.

Poc més de les tres de la tarda, arribaven a Berna la capital de la Suïssa verda, seu de governs i ministeris…

- És el nostre viatge de noces, tot hi que ja saps que he vingut per feina, i ho hem aprofitat, hauré de treballar unes hores cada dia, que faràs tu mentrestant?
- No pateixis, estaré bé, t’esperaré…

Ella, passejava per la Berna més profunda, llegia, observava i escoltava en silenci el seu voltant, havia volat lluny de casa i a la mà hi tenia l’anell de la confiança, l’anell de la seva vida, aquell que ara reposa en una caixa de records de la seva néta. Durant hores plantada just davant del Museu de les Belles Arts, no podia deixar de mirar-lo, somreia, somreia i era feliç…

De cop, - qui sóc? – Tot tapant-li els ulls amb suavitat.
- Ets tu, ho sé…- Tot posant les seves mans sobre les que li impedien veure-hi.
- T’estimo, ho saps oi?
- Shhhh, ho sents? - Tapant-se la boca amb el dit, tot demanant silenci.
- Si... ho sento…

A vosaltres, i als nostres viatges…
I a tu, que ja no et puc veure sempre que vulgui...

Quinoa

2010-01-12T02:12:00.000-08:00

Qui no ha, qui no ha, qui no ha, aquí no n’hi ha, aquí no n’hi haurà…
Qui no ha tastat,
qui no ha rigut, qui no ha plorat,
qui no ha somniat, qui no ha cridat,
qui no ha flirtejat, qui no ha estafat, qui no ha enganyat,
qui no ha triat, qui no ha robat, qui no ha perdut,
qui no ha escampat,
qui no ha cuinat, qui no ha callat, qui no ha flipat, qui no ha girat,
qui no ha escoltat, qui no ha escollit, qui no ha provocat, qui no ha ballat,
qui no ha estimat, qui no ha lluitat, aquí no hi ha, aquí no hi ha,
aquí s’ha acabat.

Taima Tesao

Crònica d'un solstici d'hivern

2010-01-04T01:46:00.000-08:00

Deixem enrere un any ple d’històries, històries que queden en el nostre record, històries que sempre tornaran amb forma de melancolia acompanyada d’un somriure i una llàgrima relliscant galta avall.
I ja hi tornem a ser, grans taules parades, garlandes i llums que enlluernen la ciutat, regals sota l’arbre que cada any resta més petit al menjador de casa, somriures davant la llar de foc, embolcalls de torrons i polvorons escampats per terra i paquets amb un sola neula, que potser per vergonya ningú s’ha atrevit a agafar.
Les famílies resten unides tot i la manca d’alguns dels seus membres, i és que aquests dies són contradictoris, malgrat això, tots riem, fins hi tot els que assegurem que no ens agrada gens el temps de Nadal.
I arriba el solstici, aquest cop el d’hivern, amb l’entrada d’un nou any i nosaltres el rebem des de França, la medieval Carcassonne, una cité amb personatges estranys, amb un cel gris, un bon sopar en un petit restaurantet, dotze grans de raïm i bona companyia, només varem estranyar les nostres típiques campanades, un armari i una tauleta de nit.
Volves de neu cauen als nostres caps, el fred intens ens congela els ossos, un cafè aigualit a l’estil francès no fa marxar la sensació, decidim fugir de la ciutat medieval i dirigir-nos al Camí dels Bons Homes, els Càtars.
Gaudim de fabuloses crestes, impactants gorges i antics castells que ens traslladen a l’època de les espases i els escuts, i és que realment encara avui tots portem amb nosaltres una gran cuirassa per protegir-nos de totes aquelles llances, espases, o cops que podem rebre quan estem desprevinguts.
I així ho vam fer, vam lluitar com si ens hi anés la vida, entre petons i tensions, entre pors i somnis.
I ja tornem a començar...
Bon any a tots

Grans, som molt grans

2009-11-17T02:47:00.000-08:00

Acorruada entre una munió de braços, entre pit i esquena, toc de gralles alerta del moment de sortida; terços, quarts, dosos, acotxadora col•locada...vas imaginant dins el teu cap. De cop, aplaudiments a plaça, ulls humits, batec accelerat... un instant, cop sec, silenci...

Corregudes, mirades, estàs bé? Tothom bé. Sara tot bé? Si estava perfecte, la teníem, tornem-hi!

Quan aconsegueixes una fita que la feies molt lluny, gairebé impalpable, impossible de superar. Quan sobrepasses i de bon grat tots aquells objectius, totes aquelles expectatives proposades dins teu i dins d’un col•lectiu. Quan has vist una colla molt avall i ara la veus tocant el cel... Pell de gallina, orgull i passió per seguir convertint tots aquests somnis en realitats.

Grans, som molt grans

Obrim portes, abaixem els murs...

2009-11-10T10:10:00.000-08:00

El soroll de la porta al obrir-se m’ha desvetllat, al obrir els ulls m’he adonat que era on sempre, tapada fins dalt de tot, sentia que a fora hi feia fred, fred que intentava colar-se per la finestra que resta trencada des de fa dos anys, i enlloc d’arreglar-la hi poso una moneda a la conjuntura de manera que el mànec queda més subjecte.
Fa un dia gris però no trist, el sol sembla que vol mig sortir, i amb ell la ciutat sembla que ara tot just comença a despertar-se, ves a saber quina novel•la de corruptes, quina sàtira política, o quin llistat de promeses ens sorprendran mentre esmorzem amb un diari entre les mans i un cafè ben calent per començar amb bon peu un dia de fred.

Obama supera la primera votació pel canvi sanitari dels Estats Units, tot hi només ser una primera votació que guanya de cinc vots, sembla que tothom respira més tranquil i ja comencen a associar-li de bones maneres aquell tant menyspreat Novel de la Pau.
Ja veurem doncs, quant triga arribar aquest esperat canvi, i mentrestant encara avui hi ha persones que perden la vida a les portes dels hospitals nord-americans per trobar-les tancades per a elles.
Al mateix temps que els nord-americans voten pel seu sitsema sanitari, Alemanya celebra el 20è aniversari de la Caiguda del Mur de Berlín, un mur que va alliberar les dues alemanyes enfrontades. Avui ja podem veure alemanys orientals i occidentals barrejats a la feina i fins hi tot alguns matrimonis mixtes. Tot hi així les arrels són molt profundes i és difícil canviar els patrons, els sentiments costen de canviar.
Avui però, encara hi ha molts indrets del món on encara hi ha murs que fan de línia divisòria, i on encara com a conseqüència mor gent intentant saltar la frontera, com a Ceuta i Melilla, al Sàhara o a la India, són els anomenats murs del capitalisme.
Els alemanys ja poden deixar entreveure escletxes dins els seus murs mentals, tot hi que les diferències creades durant els quaranta anys de divisió, encara avui no els són indiferents.
No creem més murs, obrim-nos al màxim, deixem passar la llum entre nosaltres, per entendre’ns millor, i per poder entendre millor així els altres. Tothom ha de poder anar a tot arreu, tot hi tenir unes arrels,de la mateixa manera que tothom té dret a poder anar al metge independentment de la condició social a la que formi part, ha de poder decidir lliurement on vol dirigir-se, cap on vol anar.

Ara la porta tancada m’ha desvetllat, em sembla que prefereixo dormir amb la porta ben oberta...

Realitat

2009-10-02T00:23:00.000-07:00

Tot allò que observem és una interpretació de la realitat. Interpretació que està absolutament filtrada pel que percebem.

En la complexitat de la vida humana no existeixen veritat ni realitats absolutes, les realitats les construïm a través de les nostres pròpies històries. Per tant hi ha tantes realitats com històries possibles.

Ahir, una càlida tarda de tardor, una xerrada tènue en un bar ple de murmuris. Vaig aprendre, que els neguits i les pors resten dins nostre sempre, en cada moment de les nostres vides, només els hem de saber tractar, saber entendre fins a fer-los minvar el més aviat possible.

Així, i amb el recolzament d’una veu suau, una mirada tendre,una abraçada penetrant, tot resta més calmat i alhora tot pren més força.

Qui diu que les vaques només es troben a la muntanya? Elles també volen veure el mar...

un dia d'estiu

2009-09-25T02:56:00.000-07:00

Sembla que la tardor ha decidit donar treva a la Mercè, que aquest cap de setmana celebra el seu Sant, com si es tractés d’una d’aquelles Festes Majors del bell mig del cor de l’estiu. Un concert a la mística Plaça del Rei, tranquil però amb bona música i excel·lent sonoritat. Una trucada, una xerrada inesperada que et pot fer oblidar per uns instants aquelles cabòries que barrinen durant tot el dia pel teu cap.

Aviat, ben aviat, tot arriba quan ha d’arribar, en el moment precís.
Una idea em ronda pel cap i crec que aviat la plasmaré a la realitat. Totes les persones són importants, totes són interessants, des del metge que fa el primer transplantament de cara, passant pel noi que et serveix el cafè amb llet curt en aquell bar on tan còmode t’hi trobes, com aquella noia que et creues cada matí dirigint-se a complir la seva jornada laboral en un taller ocupacional, fins al cuiner més reconegut del món. Totes, totes elles, són persones excepcionals, persones amb coses a dir, amb inquietuds, i amb empenta. Així què? Parlem amb ells? Sentim les seves veus?

Aviat, ben aviat, tot arriba...

2009-09-15T08:52:00.000-07:00

Tot allò que surti de dins…estarà bé.
No ho analitzis, no cal. Només cal que ho sentis i ho expressis, si vols. Només cal que ho visquis plenament i tal com ha vingut desapareixerà, tant per coses positives com per a coses negatives. No siguis impacient, no et neguitegis. Confia en que l’instant següent també serà passatger…viu l’instant present.
La frustració és tant falsa…Demana al Món un gram de paciència, que això és l’únic que t’està intentant ensenyar la teva por.
Expressa’t gestualment. Somriu.
Somriu inclús quan et sentis possessiva i gelosa. I no busquis dins teu allò que t’agradaria expressar. Deixa que l’entorn t’ho regui, dia a dia, fins que en surti una flor.
No tinguis pressa per aprendre, deixa que els sentits t’impregnin la ment fins adonar-te que ja saps una cosa més. I aleshores explica-ho tot xiuxiuejant a aquella orella frisosa per escoltar-te.
Dorm tranquil·lament, somnia sense parar, si l’endemà no recordes res, és que era un somni dolç, així que no t’hi capfiquis.
Si ets sents perdut, poruc, canvia el teu rumb, la direcció que prenguis serà l’adequada, perquè l’hauràs escollit tu, serà la teva, i si t’equivoques ja hauràs après una cosa més.

2009-09-12T09:46:00.000-07:00

Yo hago lo mío y tú haces lo tuyo.
No estoy en este mundo para llenar tus expectativas,
y tú no estás en este mundo para llenar las mías.
Tú eres tú y yo soy yo.
Y, si por casualidad nos encontramos, es hermoso.
Si no, no puede remediarse.

VISC A BARCELONA, VISCA BARCELONA?

2009-09-09T06:54:00.000-07:00

Aquests darrers dies està de moda parlar de les prostitutes de Ciutat Vella, dels toxicòmans del Raval, de barris bruts i de centres de prevenció tancats...
Nous cartells amb el lema “Barcelona posa’t guapa” ronden pels pensaments de l’alcalde Hereu i el senyor Clos.
El mateix alcalde que durant una entrevista al programa els Matins de TV3 vol remarcar que Barcelona no és la que veiem aquests dies, sinó també és la Barcelona del congrés de Cardiòlegs celebrat la setmana passada a la ciutat. Uns professionals que van del congrés a l’hotel assignat, sense més temps per donar una volta per les famoses Rambles del centre, i veure aquesta mateixa ciutat que ara entoma la polèmica de la prostitució al carrer i degradació de certs barris cèntrics (i els que no ho són tant, però es clar, no provoquen tants maldecaps..,).
Ens preocupa la reputació de la ciutat vistes enfora, des de la nostra admirada Europa, des del turisme...
Però ens preocupa realment que el nombre de toxicòmans al carrer augmenti dia rere dia? I que cada vegada hi hagi més immigrants il·legals que recorrin a la prostitució per manca de recursos? Potser el problema ve de molt més enllà, potser aquests barris que intentem disfressar amb botigues de disseny i grans hotels de luxe, continuen en un estat de degradació extrema, però mentrestant continuarem presumint d’una ciutat per viure-la!

Com un miratge...

2009-09-08T05:14:00.000-07:00

"Fenomen òptic que consisteix a veure objectes llunyans que no hi són a causa de la llum que es reflecteix".

Que ens diferencia de la realitat o dels miratges?

Com sabem que allò que els nostres ulls estan mirant és realitat o ficció?

Tot depèn de la mirada que ho estigui observant, però sovint és més senzill viure de miratges...